Ja fa uns quants dies que vaig començar a escriure en aquest espai.

Al principi la sensació és de "no res".
Escrius alguna coseta que més o menys et ronda el cap, la publiques i llestos...

Després em vaig descobrir a mi mateixa pensant detallets, cosetes que podria explicar al blog, perquè sí, perquè d'alguna manera escriure a un blog d'aquests és com llençar al mar una ampolla de vidre amb un missatge.

Com la foto que vaig aconseguir penjar l'altre dia.
"La vida llega a olas, como el mar"... he d'investigar qui és aquest (o aquesta) V. de Moraes.
Em refereixo a aquesta mena de cosetes que d'altra manera s'haguèssin quedat en un somriure... i que crec jo que val la pena compartir.

A més... ara teclejo molt pausadament, sona Mísia i el Nero (el meu gat) està estiradot endavant del ventilador...

Fa calor, i tot just duc un pantalonet curt i fresc i una samarreta de tirants. Sí: segons com, escriure en aquest espai és com despullar-se una mica. No de roba, ja s'enten... quan s'està en intimitat i seguretat, les coses són diferents.

No saps qui et llegeix, no saps com se t'imaginen... i això és... estimulant?

Bueno, no sé... abans d'escriure aquestes línies he llegit les del Mario Luna. Em fa gràcia que no hagi més usuaris (el Pau no compta perquè ell ha estat qui ha habilitat el blog) No sé... al principi era la única usuaria... ara està ell... apareixeran més?

Sigui com sigui, tinc la sensació que aquest Mario sent alguna cosa semblant a l'escriure al blog, una mena d'alliberament, una mena d'interlocutor amb el que pots parlar de qualsevol cosa a qualsevol nivell... tot i que potser no està en un bon moment...

En fi.

Fins aquí.
Una altra estona més.

Helena