I un bon dia arriba un desconegut i se't refereix directament.

I llavors ja ho tens clar: algú, en algun moment t'ha llegit, t'està llegint... i (és fàcil concloure...) et llegirà.

Es trenca una mena de silenci: alguna cosa canvia.

[Gràcies Efimero per la referència. Un dia d'aquests m'he de posar amb Moraes.]

Aquest cap de setmana he tornat a pujar a la costa però no he passat per l'Escala. Aquesta vegada he arribat fins a Platja Garbet: un luxe de platja, per cert.

A una pineda, camí de la més tranquil·la de les cales, vaig trobar un ocellot, petit, de coloraines, amb un alot fet malbé i una gana de tres dies.

Vaig dubtar si agafar-lo o no, però mira, al final me'l vaig endur. El vaig ficar a una capsa de galetes buides i l'ocellot ha resistit el viatge de tornada a Mataró.

Ara el tinc a una gàbia que era del lloro de la mare i que és enorme per a un ocellot tant petiu. La gàbia està neta neta com si fos nova i allà, al bell centre, està com estirat.

El Nero es va passar tot el vespre fent guàrdia al peu de la gàbia. Al final s'ha cansat i ho ha deixat estar.

Aquest migdia, al tornar de la feina, l'ocellot estava com encongit però a una de les travesses de la gàbia. Sembla mentida que tan petiu, tan encongit i amb un alot fet malbé s'hagi pogut pujar i aguantar-se en equil·libri.

Ara em trobo que no sé si posar-lo nom o no.
I si es cura del tot, l'he de deixar lliure?

Helena