És la primera vegada que escric en un blog, per tant, podriem dir que em batejo en aquest aspecte.

No m'atrau massa la idea, probablement perquè no tinc res a dir a hipotètics lectors-navegants que ni tan sols em coneixen... potser és aquesta la gràcia de tot plegat.

De tota manera, no vull tancar-me a NOVES VIES DE COMUNICACIÓ, encara que siguin unidireccionals, com és el cas.

Tinc gairebé 36 anys, i fa molt temps que no escric. I ho havia fet, oh sí, i sovint agradava el meu estil. Què escrivia? Petites històries, narracions, d'éssers inanimats que prenien vida sobtadament. En el fons, eren petits homenatges a la meva persona, que volia volar lluny de tot, engegar la seva pròpia vida.... Quan ho vaig aconseguir, vaig deixar d'escriure.

Ja fa uns quants dies que vaig començar a escriure en aquest espai.

Al principi la sensació és de "no res".
Escrius alguna coseta que més o menys et ronda el cap, la publiques i llestos...

Després em vaig descobrir a mi mateixa pensant detallets, cosetes que podria explicar al blog, perquè sí, perquè d'alguna manera escriure a un blog d'aquests és com llençar al mar una ampolla de vidre amb un missatge.

Com la foto que vaig aconseguir penjar l'altre dia.
"La vida llega a olas, como el mar"... he d'investigar qui és aquest (o aquesta) V. de Moraes.
Em refereixo a aquesta mena de cosetes que d'altra manera s'haguèssin quedat en un somriure... i que crec jo que val la pena compartir.

No me parece hoy el día más indicado para iniciar nada, pero ya estoy en ello, así que seguiré a ver qué sucede.

Si un blog es un diario electrónico muy personal, y si el que lo escribe se encuentra en un momento personal delicado, es posible que el blog se convierta en una suerte de confesiones o, peor aún, reflexiones, en algún momento comprometidas. Es fácil que así sea, aunque, en verdad, de estas palabras puede surgir cualquier cosa.

Entre el humo y la tristeza no me queda margen para la creatividad y mucho menos para la ilusión. Pienso, hablo, escribo, leo, trabajo, río y lloro sin motivación, sin objetivo, sin camino que sirva de guía. Por qué? Para qué? Hacia dónde?

Aquí una cançó ben maca de Los Elefantes" Permalink

A voltes amb el podcasting

Feia temps que li donava voltes a com poder muntar una mena de ràdio a internet.

No calia que fos en directe perquè llavors necessitaria alguna cosa semblant a un servidor, però si que poguès penjar els programes, la música o el que fos i que l'internauta/visitant/oient no haguès de descarregar cap programa com el windows media plaier o el Real per poder escoltar els continguts...

Bé, gràcies a la colaboració d'una colega mig amiga mig fada nocturna, vaig entrar en el món dels podcastings.

És més fàcil del que pensava i dona molt de joc.

Em dic Helena.

Vaig nèixer a Mataró, a casa.

La meva mare estava tan tranquil·la que no es va adonar que anava de part quasi fins que no em va sentir plorar.
Dec ser una de les poques persones de la meva dècada nascudes a un llit, al llit matern, al llit on probablement havia estat engendrada.

14 d'abril de 1974. 30 i pocs.

Ara visc a la mateixa casa, i dormo en aquell mateix llit però els pares ja no hi són i la casa i el llit, val a dir, no són ben bé els mateixos. Ara fa dos anys que vaig remodelar la casa tota sencera i tot just un parell de mesos que el llit me l'ha restaurat una amiga.