El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, recentíssim guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb "Los girasoles ciegos", una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura és possible.

I és que "Los girasoles ciegos" és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.

A l'estiu del 99 encara feia de cambrer per finançar-me pis compartit, estudis i altres vicis.
Hi treballava a un restaurant, disenyant en orígen per Joan Brossa, just endavant del MACBA, a la Plaça dels Àngels.

Un bon dia teniem company de feina nou, Ricardo es deia. Un home més aviat panxut, amb barba amb un únic discurs: el seu pas per l'Estadio Nacional de Santiago de Chile sino recordo malament immediatament després del cop de Pinochet al 73. La seva fugida, exili, quasi mort i per aquell llavors quasi resurrecció.

En Ricardo havia de fer de barman i atendre als cambrers de sala i terrassa. No era massa difícil, però clarament no era la seva feina.

Durant els darrers tres anys es feia des de Mataró una revista sobre literatura a internet que es deia (de fet encara es diu) www.pielago.com

Fa uns mesos que Pielago està en "stand by". La gent que hi som al darrera vam decidir especialitzar-nos en una literatura determinada: la de viatges.

A partir d'aquí, ens hem centrat en un nou projecte que veurà la llum a principis de febrer de 2007 (si tot va bé): llamadmeismael.com

Aquestes línees de Claudio Magris van presidir Pielago durant molt temps i seran la carta de presentació i lema de llamadmeismael.com

Imprescindibles:

Avui ha caigut a les meves mans un text, una fotocòpia de fet, de Henry Fielding pertanyent a "La historia de las aventuras de Joseph Andrews"

En aquest text un taberner discuteix amb el Sr. Adams sobre el bo i necessari de viatjar per poder conèixer el món. Mr Adams li retreu... Transcric un parell de fragments representatius de tota una filosofia del viatge:

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

"Se imagina que cruzar ciudades o recorrer países es viajar? Pues no es cierto. Coelum non animum mutant qui trans mare currunt*

Llego yo más lejos en una tarde que usted en todo un año.

Al principi va ser "Un Tramvia a SP", ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d'onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica "El pelo de Van't Hoff" (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

El 2005 arriba "Vredaman", traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció "Les ales esteses", dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensaciò que s'ha perdut part de la màgia al passar-lo de l'euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d'enyorança.

Recentment una amiga m'ha fet pensar en Silvio Rodríguez, concretament en la dedicatòria d'una cançó "Sueño con serpientes" que vaig escoltar per primera vegada el dia que vam enterrar a l'Edu, un amic mort en un accident de trànsit el Nadal de 1990.

Una setmana abans haviem fet el cim de l'Espigüete, un pic al nord de Palència. Vam fer el cim en mig d'una tempesta de neu de cal deu i, com cada vegada que feiem un cim, l'Edu aixecava els braços i cridava "¿dónde están las serpientes?.

A la nit, al caliu del foc a terra, l'Edu ens parlava d'un cantautor cubà i d'una cançó que parlava de superar els reptes propis fins i tot des de les pors més profundes dels nostres somnis.

Senegal, Mauritania, Mali, Marroc... les pasteres i els "cayucos" arriben sense descans a les costes canàries, a les andalusses, a les italianes.

Els nostres diaris, les nostres televisions, els nostres mitjans ofereixen aproximacions sensacionalistes vestides d'objectivitat. "Así son las cosas y así se las hemos contado" presumia, alguns anys enrera, un presentador de telediaris.

Enmig d'aquest panorama informatiu, destaca la llum d'un periodista polac sovint aclamat com el millor reporter del segle: Ryszard Kapuscinski. De la seva mà, el 1998, Ébano.

Kapuscinski va ser reporter a diferents països de l'Àfrica; hi va viure alguns anys, va recórrer tot el continent, va ser testimoni de cops d'estat, revolucions, fams, guerres... va patir greus malalties i va sobreviure als rigors del desert.

Sebastià Alzamora ha irrumpit darrerament al panorama literari català gràcies a la seva militància activa al grup de poetes coneguts com "Els imparables".

Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano són els co-autors de la "Dogmàtica imparable", una mena de poètica que dur com a subtítol un poc optimista "Abandoneu tota esperança"

Com a preàmbul del que hom pot trobar a "La pell i la princesa", valgui, de la ma del propi Alzamora a la dogmàtica esmentada, "el següent decàleg de recomanacions, que sens dubte ens haurien de portar a una realització feliç i plena del curtcircuit final: