UF !

L'altre dia en parlavem el Ramiro, el Pau i jo sobre perquè escrivia la gent als seus blogs...

El cert és que no és fàcil. Gens. El Ramiro portava una mena d'enquesta (que després va publicar el Pau) i ens explicava alguna que altra batalla.

He estat xafardejant la secció de BLOGS RECOMANATS (a la columna de la dreta) i he entrat en el de Manu Soneyra. El Ramiro el va fer posar allà perquè és amic seu i perquè diu, és un blog personal i valent com pocs.

Vale, doncs el el blog del tal Soneyra, he trobat una resposta a la pregunta en qüestió.
Aquí copio el post i de veritat el recomano perquè aquest blog es realment personal i realment valent.

Confirmat: l'ocellot trencat és una cadernera mascle: un "jilguero" m'ha dit el Carlos, un amic veterinari. Em va costar un sopar en plenes Santes, però ja sabem el què de la bèstia.

I, com deia l'altra dia l'Efimero, millor que no el deixi anar, i menys fora del seu hàbitat.

Encara deu tenir l'alot fet una mica malbé, però ja no es passa el dia encongit i als matins es passa bones estones cantant, i a més, canta molt bé. No tenia ni idea que els ocellots cantessin així fora dels documentals del National Geografic.

De moment i esperant a veure com evoluciona la criatura, li direm "ocellot" a l'ocellot.

I un bon dia arriba un desconegut i se't refereix directament.

I llavors ja ho tens clar: algú, en algun moment t'ha llegit, t'està llegint... i (és fàcil concloure...) et llegirà.

Es trenca una mena de silenci: alguna cosa canvia.

[Gràcies Efimero per la referència. Un dia d'aquests m'he de posar amb Moraes.]

Aquest cap de setmana he tornat a pujar a la costa però no he passat per l'Escala. Aquesta vegada he arribat fins a Platja Garbet: un luxe de platja, per cert.

A una pineda, camí de la més tranquil·la de les cales, vaig trobar un ocellot, petit, de coloraines, amb un alot fet malbé i una gana de tres dies.

Ja fa uns quants dies que vaig començar a escriure en aquest espai.

Al principi la sensació és de "no res".
Escrius alguna coseta que més o menys et ronda el cap, la publiques i llestos...

Després em vaig descobrir a mi mateixa pensant detallets, cosetes que podria explicar al blog, perquè sí, perquè d'alguna manera escriure a un blog d'aquests és com llençar al mar una ampolla de vidre amb un missatge.

Com la foto que vaig aconseguir penjar l'altre dia.
"La vida llega a olas, como el mar"... he d'investigar qui és aquest (o aquesta) V. de Moraes.
Em refereixo a aquesta mena de cosetes que d'altra manera s'haguèssin quedat en un somriure... i que crec jo que val la pena compartir.

Em dic Helena.

Vaig nèixer a Mataró, a casa.

La meva mare estava tan tranquil·la que no es va adonar que anava de part quasi fins que no em va sentir plorar.
Dec ser una de les poques persones de la meva dècada nascudes a un llit, al llit matern, al llit on probablement havia estat engendrada.

14 d'abril de 1974. 30 i pocs.

Ara visc a la mateixa casa, i dormo en aquell mateix llit però els pares ja no hi són i la casa i el llit, val a dir, no són ben bé els mateixos. Ara fa dos anys que vaig remodelar la casa tota sencera i tot just un parell de mesos que el llit me l'ha restaurat una amiga.