!!da que pensar!!

El 2004 va morir el professor Alberto Méndez, recentíssim guanyador del Premi de la Crítica d’aquell any amb "Los girasoles ciegos", una novel·la bastida sobre quatre relats d’una humanitat, força i qualitat literària tals que fa pensar que, més enllà del mercat, una altra literatura és possible.

I és que "Los girasoles ciegos" és una sorpresa, una referència, una crua necessitat que cal saciar, que cal llegir.

El primer dels quatre relats ens explica la rendició del capità d’intendència Carlos Alegría als republicans just quan els nacionals estan entrant a Madrid.

Notícia al país:

El Pleno del Congreso de los Diputados ha aprobado una proposición no de ley del Grupo Socialista, transaccionada por varios grupos (PP, IU-ICV, ERC y BNG), por la que se insta al Gobierno a promover el software libre tanto entre los ciudadanos como en las compras de la propia Administración. La proposición no de ley fue aprobada por práctica unanimidad, con 299 votos a favor, una abstención y un voto en contra, achacables a errores de dos diputados.

La proposición, presentada por el grupo socialista, subraya la necesidad de establecer políticas que favorezcan en España la industria y el desarrollo de software libre y de código abierto en España para, según consta en su texto, dar respuesta a necesidades que en la actualidad sólo se pueden resolver con el llamado “software propietario”.

A l'estiu del 99 encara feia de cambrer per finançar-me pis compartit, estudis i altres vicis.
Hi treballava a un restaurant, disenyant en orígen per Joan Brossa, just endavant del MACBA, a la Plaça dels Àngels.

Un bon dia teniem company de feina nou, Ricardo es deia. Un home més aviat panxut, amb barba amb un únic discurs: el seu pas per l'Estadio Nacional de Santiago de Chile sino recordo malament immediatament després del cop de Pinochet al 73. La seva fugida, exili, quasi mort i per aquell llavors quasi resurrecció.

En Ricardo havia de fer de barman i atendre als cambrers de sala i terrassa. No era massa difícil, però clarament no era la seva feina.

Durant els darrers tres anys es feia des de Mataró una revista sobre literatura a internet que es deia (de fet encara es diu) www.pielago.com

Fa uns mesos que Pielago està en "stand by". La gent que hi som al darrera vam decidir especialitzar-nos en una literatura determinada: la de viatges.

A partir d'aquí, ens hem centrat en un nou projecte que veurà la llum a principis de febrer de 2007 (si tot va bé): llamadmeismael.com

Aquestes línees de Claudio Magris van presidir Pielago durant molt temps i seran la carta de presentació i lema de llamadmeismael.com

Imprescindibles:

UF !

L'altre dia en parlavem el Ramiro, el Pau i jo sobre perquè escrivia la gent als seus blogs...

El cert és que no és fàcil. Gens. El Ramiro portava una mena d'enquesta (que després va publicar el Pau) i ens explicava alguna que altra batalla.

He estat xafardejant la secció de BLOGS RECOMANATS (a la columna de la dreta) i he entrat en el de Manu Soneyra. El Ramiro el va fer posar allà perquè és amic seu i perquè diu, és un blog personal i valent com pocs.

Vale, doncs el el blog del tal Soneyra, he trobat una resposta a la pregunta en qüestió.
Aquí copio el post i de veritat el recomano perquè aquest blog es realment personal i realment valent.

Ahir el Ramiro em va fer arribar un article molt molt interessant sobre blogs.

Un tal Loretahur ha publicat al seu blog una mena d'enquesta en el que li preguntava a la gent els motius pels que escrivien als seus blogs.

Loretahur comparteix les repostes i una magnífica reflexió que segur interessa als bloggers de Mataró.

Poso la reflexió i al final l'enllaç on es pot trobar el pdf amb el resultat de l'enquesta.

Si escrius a un blog, segur que et trobes reflexat !!

"Lo primero que tenemos que tener claro a la hora de analizar las motivaciones que nos empujan a tener blogs, es que estos evolucionan a lo largo del tiempo al igual que lo hacen las personas que los escriben. Por tanto las razones cambian con el tiempo. Esto me lleva a pensar que los blogs pasan a ser un rasgo más de nuestra personalidad que madura con el paso del tiempo.

Avui ha caigut a les meves mans un text, una fotocòpia de fet, de Henry Fielding pertanyent a "La historia de las aventuras de Joseph Andrews"

En aquest text un taberner discuteix amb el Sr. Adams sobre el bo i necessari de viatjar per poder conèixer el món. Mr Adams li retreu... Transcric un parell de fragments representatius de tota una filosofia del viatge:

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

"Se imagina que cruzar ciudades o recorrer países es viajar? Pues no es cierto. Coelum non animum mutant qui trans mare currunt*

Llego yo más lejos en una tarde que usted en todo un año.

Al principi va ser "Un Tramvia a SP", ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d'onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica "El pelo de Van't Hoff" (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

El 2005 arriba "Vredaman", traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció "Les ales esteses", dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensaciò que s'ha perdut part de la màgia al passar-lo de l'euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d'enyorança.